Blogia

-...Carrucaweb...-

Subllum

 

Perquè un bell dia, dic, van anunciar-me
com al just, un home
per al després del viure, destinat,
mentre fos a la terra, a prolongar
solament un propòsit: el seu cor.
I el cor volia dir que enlloc no hi ha
clemència ni repòs,
ni clau clavat del tot ni fusta ben polida,
ni infant crescut ni febre
que no torni més alta. I que aquest cor,
reduït a misteri
i vàlvula i punt tràgic, era Déu
de nou penjat i ensangonat per mi.
 

Comentari: Aquest poema es titula “Subllum”, va ser publicat l’any 2000 a l’editorial Proa.

La temàtica comença elogiant el dia, ja que li diu “bell”. Quan diu que “van enunciar-me ”, es refereix al dia que va néixer. I mentre que estigués viu, es tracta d’un propòsit, que és fer el bé i la bondat, per això es refereix al “seu cor”. A continuació expressa que si es vol complir aquest objectiu marcat pel cor, no hi pot haver treva possible, és a dir que haurà de ser home de bondat fins a la mort.

Trobem una clara temàtica religiosa ja que esmenta a Déu, que es troba al cor dels homes.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Pare, el dolor no calia

Pare, el dolor no calia,
ni les agulles punitives ni el xerric
de les dents en vida, ni la suor freda
ni el tumor fosfòric, ni la nafra
que va estenent-se com un llac nocturn

El que volies sentir dels nostres llavis,
t´ho hauríem dit millor sense sanglots;
la teva casa llunya
l´hauríem trobada, també, només pujant.

La llum de la finestra eterna
rere la qual llegeixes desvetllat, per esperar-nos,
el llibre dels nascuts,
era prou resplendent dalt del turó i la nit
perquè no ens desviéssim mai
I t´arribéssim al cercle magnànim del sopar
amb la puntualitat exacte de la mort. No , Pare,
el dolor no calia.
(Pare, el dolor; Si no fos en secret)

 

 

 

 

 

 

http://www.ciao.es/Si_no_fos_en_secret_Marius_Sampere_i_Passarell__Opinion_1035202   

És summament recomanable escoltar el poema recitat pel mateix autor fent click a : http://www.uoc.edu/lletra/noms/msampere/audio/pareeldolor-MS.mp3  

 

 

Comentari:

 

Aquest poema comenta fent referència a el “Pare”, que podríem interpretar que es tracta de Déu, ja que fa referència a aspectes dolorosos que es poden donar a la vida. Interpretem que és com si el “Pare” l’hagués castigat, ja que li atribueix dolor, suor freda, tumors i nafres.

Primerament la part negativa de la vida. A continuació trobem una part que reivindica el què s’hauria hagut de fer ja fa molt de temps per a seguir pel bon camí, els objectius de la vida. Diu que el “Pare” hauria d’haver dit als fills quin és el bon camí ja que aquests estaven disposats a seguir-lo tot i que no ho van fer. Busquen una resposta i un sentit a la vida.

La meva opinió personal és que em sento alegre, satisfet del treball personal a literatura, i orgullós de que un poeta tan important co mMàrius Sampere vingui a la nostra escola properament. Gràcies Màrius!

 

Una mica més a fons...

Història d'un poeta...



Màrius Sampere nasqué a Barcelona el 28 de desembre del 1928 al carrer de la Igualtat (avui carrer de Cartagena), al barri del Guinardó, fill d'Antoni Sampere Forns, administratiu, i Adela Passarell Semper, administrativa. Antoni Sampere era un home ferreny, tenaç i amb una forta vinculació al país, mentre Adela Passarell era una dona sensible, delicada i culta. Entre 1929 i 1941 els pares van estar separats i Màrius va viure amb la seva mare i la seva família.

La guerra civil va acabar amb la situació familiar d'una relativa comoditat econòmica, de manera que la formació del poeta coincideix amb una època de grans privacions i de gran dolor humà. Màrius Sampere es va educar primer a escoles del seu barri i després va cursar el batxillerat entre l'Institut Balmes i una acadèmia privada. Hem de situar les primeres temptatives poètiques de l'autor (en castellà) durant aquesta etapa d'estudis, entre 1939 i 1940. De fet, el poeta ja havia descobert abans el món de la literatura de la mà de la seva mare i del seu avi matern a la biblioteca familiar.

L'any 1942, després de tornar a viure junts, els pares del poeta van establir-se al carrer Andreu Vidal a Sant Adrià del Besòs. A causa de la situació de la família s'acaba l'educació formal del poeta quan finalitza el batxillerat, i l'any 1944-1945 es posa a treballar en el món dels estudis fotogràfics i la publicitat a Badalona, feina que mantindrà fins després de la transició quan es convertirà en funcionari de l'administració dedicat a qüestions d'assessoria i normalització lingüística.

Al marge del món laboral, Sampere comença la seva formació musical l'any 1953 amb estudis de solfeig, piano, harmonia i contrapunt. Aquests estudis duran el poeta a exercir de lletrista, músic i compositor al Grup Estrop entre 1963 i 1967. A finals dels anys cinquanta comença la projecció social de la poesia de Sampere quan el jove autor envia obra inèdita a diversos premis literaris. Durant aquesta època, l'any 1958, Sampere canvia de llengua literària i fa els seus primers poemes en català.

Màrius Sampere: «L'home i el límit» (Barcelona, Proa, 1968) L'any 1960 Sampere realitza un llarg viatge amb cotxe per Escòcia i Anglaterra. De retorn, l'any 1961-1962, Sampere formalitzà les seves impressions de viatge a través d'una sèrie de poemes que va ser la base del seu primer llibre en català, Viatge amb automòbil, no publicat. Tot seguit el poeta es va dedicar a confegir un nou recull, L'home i el límit, amb el qual guanyaria el premi Carles Riba l'any 1963. Es pot considerar el fet de guanyar el premi Riba com la inauguració "formal" de la carrera poètica de Màrius Sampere, encara que el recull guardonat no seria publicat fins l'any 1968.

A finals dels anys seixanta Sampere es va establir professionalment a Santa Coloma de Gramenet. L'any 1969 es va casar amb Maria del Carme Tarrés, qui ha donat al poeta la seguretat i el suport humà, emotiu i intel.lectual necessaris per a bastir la seva obra, sobretot a partir de la mort del pare i la mare de l'autor (1968 i 1973, respectivament). Durant aquest període l'autor experimentà un gran esclat de creativitat que abocà a una alta participació en certàmens literaris (Jocs Florals de Marsella, Badalona, Zuric, Guadalajara, Brussel·les, Ginebra, fins a ser nomenat Mestre en Gai Saber l'any 1972) i en l'elaboració d'un nou llibre: Poemes il·lícits, que guanyaria el premi President Macià a Amsterdam l'any 1974.

L'any 1975 Sampere acaba de consolidar la seva trajectòria com a poeta quan obté el premi Ribas i Carreras de Blanes amb Poemes de baixa freqüència. El llibre va ser publicat el 1976 i és un dels volums més extensos de Sampere, perquè aplega pràcticament la meitat de la seva producció inèdita entre 1963 i 1973. I el 1980 quedà finalista del premi López Picó de Vallirana amb un llibre que posteriorment ha estat molt reelaborat.

La dècada dels vuitanta va portar dos canvis importants per Sampere: una nova i més gratificant orientació professional i una normalització de la publicació de la seva obra a partir d'un compromís estable amb un destacat editor de poesia. Sampere enceta la dècada guanyant el premi Jordi de Sant Jordi a València l'any 1982 amb el recull Samsara, de llunyana inspiració orientalitzant, que serà publicat el mateix any. Màrius Sampere: «Oniris i el tret del caçador» (Barcelona, Columna, 1987) L'any 1983 és un dels finalistes del premi Vicent Andrés Estellés a València i el seu llibre, Qüestions menors, crida l'atenció del poeta i editor Àlex Susanna. Dos anys més tard, el 1984, és guardonat amb el premi Miquel de Palol de Girona amb Llibre de les inauguracions. Arran de la publicació del llibre premiat l'any 1986 comença la llarga associació entre Sampere i l'editorial Columna, i s'acaba el dissortat pelegrinatge del poeta de premi en premi i d'editorial en editorial. A partir del 1986, amb naturalitat i regularitat, Sampere ha anat publicant els successius volums que formen avui la seva obra: Oniris i el tret del caçador (1987), L'ocell que udola (1990), La taula i les estrelles (1992), La cançó de la metamorfosi (1995) i Demiúrgia (1996).

Darrerament, a partir de la publicació de Thanatos suite (Seuba Ediciones, 1997) i la present antologia, Sampere ha començat a diversificar la seva presència editorial. Darrerament, també, el poeta ha pogut veure senyals inequivocs de reconeixement de l'alt valor literari de la seva obra poètica per part dels lectors, la crítica i les institucions del país.
Per Sam Abrams http://www.uoc.edu/lletra/noms/msampere/index.html

Màrius Sampere

La biografia d'aquest poeta català és la següent:

 

 

 

Màrius Sampere i Passarell
(Barcelona, 1928) és un poeta que no va començar a publicar la seva obra fins a final dels anys seixanta amb L’home i el límit, que va guanyar el Carles Riba l’any 1963, publicat cinc anys més tard. Durant les dècades dels setanta i els vuitanta va guanyar diversos guardons com el Recull-Maria Ribas i Carreras de poesia o el Miquel de Palol, de Girona. Durant els noranta i principi del 2000 ha rebut el reconeixement del públic i de les institucions a la seva trajectòria amb premis com el que atorga la Institució de les Lletres Catalanes o el Serra d’Or de la crítica pel poemari Subllum.

Mad World- Gary Jules

 

Si necessiteu uns instants de tranquilitat per fugir d'aquest món que ens envolta, d'aquest món foll, d'aquest món que ens estressa, us recomano que clickeu "play" i tan sols deixeu-vos portar pel que intueix la musica i les imatges d'aquest video.

Espero que us agradi Carrucaires!

Atenció carrucaires: video i traducció escrita

Todas as cartas de amor são
Ridículas.
Não seriam cartas de amor se não fossem
Ridículas.

Também escrevi em meu tempo cartas de amor,
Como as outras,
Ridículas.
As cartas de amor, se há amor,
Têm de ser
Ridículas.

Mas, afinal,
Só as criaturas que nunca escreveram
Cartas de amor
É que são
Ridículas.

Quem me dera no tempo em que escrevia
Sem dar por iso
Cartas de amor
Ridículas.

A verdade é que hoje
As minhas memórias
Dessas cartas de amor
É que são
Ridículas.

(Todas as palavras esdrúxulas,
Como os sentimentos esdrúxulos,
São naturalmente
Ridículas).

 

 

 A continuació la traducció al castellà:

 

Todas las cartas de amor son
ridículas.
No serían cartas de amor si no fuesen
ridículas.

También escribí en mi tiempo cartas de amor,
como las demás,
ridículas.

Las cartas de amor, si hay amor,
tienen que ser
ridículas.

Pero, al fin y al cabo,
sólo las criaturas que nunca escribieron cartas de amor
sí que son
ridículas.

Quién me diera en el tiempo en que escribía
sin darme cuenta
cartas de amor
ridículas.

La verdad es que hoy mis recuerdos
de esas cartas de amor
sí que son
ridículos.

(Todas las palabras esdrújulas,
como los sentimientos esdrújulos,
son naturalmente
ridículas).

 

 

 

 

 

Comentari:

 

A més a més aquí podem observar la traducció de la veu del video. Crec que és interessant comparar-ho. Espero els vostres comentaris i les vostres opinions. Gràcies.

AH! LA ANGUSTIA



Ah! La angustia, la abyecta rabia, la desesperación
De no yacer en mí mismo desnudo
Con ánimo de gritar, sin que sangre el seco corazón
En un último, austero alarido!

Hablo -las palabras que digo son nada más un sonido:
Sufro -Soy yo.
Ah, extraer de la música el secreto, el tono
De su alarido!

Ah, la furia -aflicción que grita en vano
Pues los gritos se tensan
Y alcanzan el silencio traído por el aire
En la noche, nada más allí!

Enero 15 de 1920

 

Versión de Rafael Díaz Borbón

 

 

El meu comentari:

 

Aquest poema de Fernando Pessoa, va ser escrit el 15 de Gener del 1920.

La seva temàtica és sobre l’angoixa, la ràbia, la desesperació, de sentiments interns negatius que tenen conseqüències, com per exemple, com diu el poema “sin sangre el seco corazón”, és a dir que no hi ha amor. La pau costarà de trobar-la si segueix així.

Es tracta d’un sofriment continu. Aquesta situació l’autor la desemboca a un silenci misteriós, entrada la nit és la solució per calmar-ho tot. El repòs, la calma són els secrets per calmar la fúria que tens a dins. Les paraules solament representen un so que s’esvaeix en l’aire. Les paraules només són paraules. La ràbia es conté i l’anima l’absorbeix com una esponja; quedant-se amb les impureses i que solament deixi fluir les bones coses. La ràbia és difícil d’eliminar-la sense produir més ràbia. Pot ser culpa de la societat? Potser la societat és la que fa dolent a l`¡ésser humà... i no ens en hem donat compte. Tot plegat resulta misteriós, difícil i confós. La fúria per evadir-se, pot ser causa de crits en va, en el no res. Esperem que algun dia tot el món incomprès serà comprès per tot el món que té la raó, la pau, la “Bonansa”, la tranquil·litat i fins i tot la felicitat.

Personalment crec que una possible causa de tot aquest embolic és l’estrès. Aquest es va acumulant i formant una gran pilota es va tornant gran fins que es torna gegant. Les conseqüències poden ser les que el poema descriu.

Per acabar, cal dir que Fernando Pessoa constava de diferents personalitats a l’hora d’escriure poemes, per tant el podem classificar en diversos personatges.

 

Mar Portugués

Mar PortuguêsO mar salgado, quanto do teu sal
São lágrimas de Portugal!
Por te cruzarmos,quantas mães choraram,
Quantos filhos em vão rezaram!
Quantas noivas ficaram por casar
Para que fosses nosso, ó mar!

Valeu a pena? Tudo vale a pena
Se a alma não é pequena.
Quem quer passar além do Bojador.
Tem que passar além da dor.
Deus ao mar o perigo e o abismo deu,
Mas nele é que espelhou o céu.
 Mar Portugués¡Oh mar salada, cuánta de tu sal
son lágrimas de Portugal!
¡Por cruzarte, cuántas madres lloraron,
cuántos hijos en vano rezaron!
¡Cuántas novias quedaron por casar
para que fueses nuestra, oh mar!

¿Valió la pena? Todo vale la pena
si el alma no es pequeña
Quien quiere pasar allende el Bojador
tiene que pasar allende el dolor.
Dios al mar el peligro y el abismo dio,
mas fue en él donde el cielo se miró.
 

El meu comentari:

 

Aquest poema de F. Pessoa fa referència a l’oceà Atlàntic que és el que toca Portugal, el seu país natal. Li atribueix qualitats de persones al mar ja que dóna a entendre que són llàgrimes. Una possible interpretació d’aquest poema és que aquestes llàgrimes manifesten la tristesa que li provoca abandonar la seva terra natal en un moment de la seva vida. Una altra possible interpretació és que el poema tingui una especial dedicació i homenatge a tots els colonitzadors portuguesos que van creuar l’oceà i que alguns van morir ofegats, ja que en aquella època els vaixells no disposaven de tantes garanties d’èxit en un viatge a l’altra punta del món. Van ser molt valents, perquè tot i sabent que podien no tornar mai a la seva terra natal i no tenir èxit en la conquesta, van sortir a colonitzar.

Aquest poema ens mostra una altra cara del poeta portuguès, que com ja sabem, mostra diferents personalitats segons el poema que escriu. Aquest és un tret molt característic d’ell.

Finalment la meva opinió personal és positiva ja que el fet d’estudiar poetes d’altres cultures, tot i que sigui a l’assignatura de Literatura Catalana, garanteix un procés de culturització general amb èxit assegurat. Penso que és bo conèixer poetes d’altres cultures. Proposo que es creï una assignatura que es digui literatura mundial, on s’estudiïn els poetes i la literatura en general més important de cada cultura i civilització. Suposaria un enriquiment personal incalculable.

Fernando Pessoa...

Introducció del poeta del mes: Fernando Pessoa, nascut a Lisboa l'any 1888. Pessoa concentra en ell totes les avantguardes de la literatura portuguesa de les primeres dècades del segle XX i la multiplicitat dels seus heterònims són una mostra de la seva capacitat creativa i de la riquesa dels seus registres d'estil. Ricardo Reis, Álvaro de Campos, Alberto Caeiro, el baró de Teive, són només alguns dels altres "jos" creatius del genial poeta i dramaturg.trobem un escriptor que és molts escriptors al mateix temps.  

 

Cronología concreta: 1888 - Neix a Lisboa, el 13 de juny. La seva mare, nascuda a les Açores, provenia d'una rica família de terratinents i era una dona culta, que llegia i parlava francès, escrivia poesia i tocava el piano. El seu pare era un general, que treballava al Ministeri de Justícia, li encantava la música i era crític musical. Als primers anys, la família vivia a la part rica de Lisboa, prop de l'Òpera, San Carlos.1889 - "Neix" Caeiro (un dels seus heterònims) a Lisboa. 1893 - Mor de tuberculosi el seu de pare (Joaquim de Seabra Pessoa). 1894 - Mor el seu germà Jorge. Primer heterònim: Chevalier de Pas. 1895 - Primera poesia, "A minha querida mama". La seva mare es torna a casar i es trasllada amb els seus fills a Durban, Sud-Àfrica, on el seu segon marit havia estat enviat com a cònsol de Portugal. Allà rep una educació anglesa que farà que la influència anglosaxona sigui constant en el seu pensament i obra, fins i tot convertint-lo en un poeta bilingüe. 1896 - Viatja amb la seva mare a Durban. 1897 - Estudis primaris a una escola de germanes irlandeses de Durban. 1898 - Neix la seva germana Henriqueta Madalena. Ingressa a la Durban High School, on estudiarà tres anys. És important la seva relació amb el director, W. H. Nicholas, professor de llatí i gran coneixedor de la literatura anglesa.
Crea l'heterònim Alexander Search.
1888 - Alvaro de Campos "neix" a Tavira, el 15 d'octubre, a dos quarts de dues de la tarda: histèricament histèric. Diu Pessoa: "La data coincideix amb la del seu horòscop. Estudis de liceu; després a Glasgow, d'enginyeria naval. Ascendència judaica. Viatges a l'Orient. Paradisos artificials i d'altres. Partidari d'una estètica no aristotèlica, que veu realitzada en tres poetes: Whitman, Caeiro i ell mateix. Emprava monocle. Irascible impassible." 1900 - Neix el seu germà Luís Miguel. 1901 - Primeres poesies en anglès. Viatge de vacances a Portugal. 1903 - L'admeten a la Universitat de Cap de Bona Esperança. 1905 - Se'n va sol i de manera definitiva a Portugal. Ja no es mourà de Lisboa. Primer viu amb una tieta i una àvia boja; després amb una altra tia; amb la seva mare, novament vídua, i després en domicilis incerts (segons Octavio Paz). 1905-08 - Escriu els seus primers poemes tan sols en anglès; llegeix Milton, Shelley, Keats, Poe. Més endavant descobrirà Baudelaire i la poesia simbolista. 1906 - Es matricula al Curs Superior de Lletres de la Universitat de Lisboa. 1907 - Abandona la Facultat de Lletres de la Universitat de Lisboa i instal·la una tipografia (amb una petita herència de l'àvia), que fracassa. Després treballa com a "correspondente estrangeiro", és a dir, redactor ambulant de cartes comercials en anglès i francès.
Composició de "Regret", en anglès.
1908 - Escriu els primers fragments de Fausto. 1912 - Primeres publicacions-una sèrie d'articles sobre la poesia portuguesa-a la revista "Á Aguia", òrgan del renaixement portuguès. 1913 - Coneix el pintor Almada Negreira i el poeta Mario de Sá-Carneiro, que seran els seus companys en l'aventura futurista. Per aquesta època també manté correspondència amb Sá-Carneiro, que estudia a la Sorbona de París. Amants de la poesia decadent, renovadors de la poesia simbolista, Pessoa s'inventa el "paulisme". A través de Sá-Carneiro, que viu a París, descobreiux Marinetti i el futurisme. Amb el temps, es considerarà que els tres grans futuristes mundials són: Apollinaire, Maiakovski i Pessoa. 1914 - Apareix en públic l'heterònim Alberto Caeiro i els seus deixebles, el futurista Álvaro de Campos i el neoclàssic Ricardo Reis. Poemes d'Alvaro de Campos (segons Sá-Carneiro, l'obra mestra del Futurisme). 1915 - Obres: O Guardador de Rebanhos (1911-1912); O Pastor Amoroso; Poemas Inconjuntos (1913-1915). A l'abril apareix el primer número de la revista "Orpheu" (on hi publica "Oda triomfal") i, al juliol, el segon i darrer (on hi publica "Oda marítima"). Indignació de públic i crítica. 1916 - Vol establir-se com astròleg, afició que li porta complicacions, pel pas de l'anglès místico-eròtic Crowley per Lisboa.
Suïcidi de Sá-Carneiro a París.
1917 - Ultimatum (a la revista "Portugal Futurista", dirigida per Almada Negreira): Super-Home; Super-Camoes. 1920 (i 1929-30) - Cartes d'amor a Ophélia (Queiroz). Publica el poema "Meantime" a la revista anglesa "Athenaeum", que atrau l'atenció de la crítica anglesa. 1921 - Funda l'editorial "Olisipo" on publica els seus English Poems I i II 1922 - Col·labora a la revista "Contemporanea", amb O Banqueiro Anarquista, narració. Vel·leïtats polítiques: elogi dels nacionalismes i dels règims autoritaris.  1923 - Publicació de la revista "Atena" (cinc números), que descobreix Pessoa. Incidents amb l'autoritat. 1925 - Mor la seva mare.  1927 - Publicació de la revista "Presença"1935 - Mor a Lisboa, el 30 de novembre, de cirrosi segons uns; d'una hepatitis, segons altres. Darrera frase (escrita en llapis): "I know not what tomorrow will bring". 

  

http://www.tvcatalunya.com/aleph/2000/pessoa/index.htm

La literatura catalana

Aquí trobem un video que crec que és interessant d'incloure'l dins de Carrucaweb. Gràcies. Espero les vostres opinions sobre aquest video tan interessant a l'apartat de comentaris.

 

Menjo sol tot l'hivern 
t'abraço 
camino aquest carrer 
t'abraço 
m'enfonso en el no res 
t'abraço 
compro un encenedor 
t'abraço 
de nit em crec que et veig 
t'abraço 
potser vol entrar vent 
t'abraço 
passo calor fa fred 
t'abraço 
ni t'abraço ni no 
t'abraço 
discuteixo amb infants 
t'abraço 
m'aturo pel camí 
t'abraço 
escric qualsevol vers 
t'abraço 
em desperto obro els ulls 
t'abraço 
m'escapo de l'infern 
t'abraço 
no sé com perquè sí 
t'abraço 
begut i buit i encès 
t'abraço 
no et podré abraça més 
t'abraço 
l'abraç meu et fereix 
t'abraço 
me'n vaig et dic adéu 
t'abraço 
estic aquí no ho veus 
t'abraço

Comentari:

 

A continuació faré un breu comentari respecte aquest poema l’autor del qual és Enric Casasses.

Tracta del procés emocional d’una persona. Primerament observem l’hivern, que és quan les flors encara no han florit. Quan diu que per la nit hi sembla veure, jo dedueixo que és quan la persona ja ha madurat, gràcies a l’encenedor que és una altra metàfora, que li dóna la llum enmig de la nit. Quan diu “passo calor fa fred” és tracta d’una contradicció. Per tant trobem moltes figures retòriques.

L’he escollit perquè he trobat interessant que faci la reflexió sobre si mateix, com si es tractes d’una altra persona molt propera. Desenvolupa tot el procés d’una persona. El procés que fem tots, independentment d’agents externs.

És per això que aquest poema remarca “t’abraço” com si fos a tu, però en realitat és a mi mateix.

Finalment la meva opinió personal és positiva ja que a partir del poeta del mes coneixem nous artistes i és bo per a la culturització general.

 

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Diners

20070326194327-no-hi-erem.gif

 

 

 

El meu comentari:

  

Aquest poema va ser escrit pel poeta del mes Enric Casasses. És un poeta una mica diferents i considero que també és alternatiu en la nostra època.

Una de les seves creacions ha estat Diners. Els diners ens pertorben a tots, l’economia ens fa ser diferents, fins i tot malignes per aconseguir el benefici propi sense pensar en els altres. Els diners representen tot el material, el materialisme. Un agent extern a la nostra naturalesa. Gràcies als diners avui en dia trobem moltes desigualtats socials. N’hi ha que en tenen molts i no els comparteixen, n’hi ha qui en tenen i els comparteixen, n’hi ha que en tenen pocs i també els comparteixen, però us heu parat a pensar que els hi passa als que no en tenen mai ni en tindran. Es que trobem just que siguin desgraciats per tota la vida. EI!! Que som tots persones amb els mateixos drets i deures. Si us plau demanaria que la societat es consciencies del que passa pel món. El món està fotut i nosaltres actuem com si ens semblés bé! I no ho està de bé! Cal un canvi que solament l’aconseguirem si cadascú de nosaltres hi posa el seu granet de sorra. Moltes gràcies!

 

Biografia Enric Cassases

Enric Casassas (Barcelona 1951) Poeta. Fill d'Enric Casassas i Simó. La seva obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc). És autor de La cosa aquella (1982, premi Crítica Serra d'Or de poesia 1992), No hi érem (premi Crítica de poesia catalana, 1994), Desfà els grumolls (1994), Calç (1996, premi Carles Riba 1995), D'equivocar-se així (1997, premi Ausiàs Marc de Gandia 1996), Coltells (1998), Plaça Raspall: poema en set cants (1998, premi Ciutat de Palma de poesia 1999), Canaris fosforescents (2001), Que dormim (2002).

 

Salvador Dalí , Un Chien Alndalou

30 març

Proper poeta del mes

Enric Cassases

Biografia de Joan Brossa

 
Brossa i Cuervo, Joan (Barcelona 1919-1998). Poeta en el més ampli sentit del mot, escriví poesia en estrofes tradicionals (sonets, odes sàfiques, sextines, romanços, etc.), poesia quotidiana (també anomenada antipoesia, per la seva temàtica i forma prosaica), proses circumstancials (recollides a Vivàrium - 1972 - i Anafil -1987 -) i poètiques, teatre, guions de cinema, poesia visual i poesia objectual. Per a Brossa no existiren els gèneres ni les fronteres entre les arts.

Joan Brossa

Música:

Aquest poema objecte es titula música. Es poden observar uns auriculars de l'època en que va viure Joan Brossa, que li ha enganxat unes arracades just a la part on es posarien les orelles a l'auricular.
L'he escollit perquè l'he trobat molt original, ja que és el primer cop que veig una cosa tan estranya com aquesta. Per tant m'ha semblat adequat afegir-lo a carruca. Les arrecades podrien ser de la seva dona, però no n'estic segur.
Finalment la meva opinió personal és que m'agraden els poemes visuals ja que són molt originals.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Joan Brossa

L'eclipsi:

 

Aquest Poema visual està format per dos elements que formen un cercel respectivament.
Consta d'un ou farrat i una òstia sagrada de l'església.
L'he escollit perquè m'ha cridat l'atenció, el fet de que amb dos elements bàsics, que en l'època de Joan Brossa eren cotidians, es pugui formular un poema i a més conegut i famós.
Si hi posem imaginació, podem imaginar-nos una eclipsi solar. on el sol és el pà sagrat i la lluna l'ou ferrat. Tot i que sembli una contradicció, el criteri que he utilitzat per classificar-los ha estat la posició. L'ou ferrat tapa el pa sagrat. és com si la lluna tapa el sol.
Finalment la meva opinió és que trobo molt original aquest tipus de poemes visuals ja que són força inesperats.

el primer 3 de 10 de la historia

NOSALTRES TOTS, CASTELLERS 

 

S'aixequen torres
en esborrats vestigis
de mortes danses.

Truquen a portes
d'oblit. Desempresonen
llum, ales, aire.

Nua bellesa,
nom sol enllà del nombre,
esclat de festa.

Volem la força
dins l'ordre perfectíssim
de la mesura.

En equilibri,
molt lentament ens alcen
castells de somnis.

Seny, no podríem
acollir-nos per sempre
al teu refugi?

Dreçats captaires,
sense plors ni temença
venim a prínceps.

Homes, la mida
del món, rompem silencis,
triomfs, abismes.

Agermanem-nos
sota l'esplendorosa
pau d'un llarg dia.

Per servir l'únic
senyor que tots triàvem:
el nostre poble.

Salvador Espriu (1913)

 

Comentari:

Aquest poema m'agrada molt perquè va dedicat als castellers i jo en sóc un gran aficionat!

Al film podeu observar les meravelles que es poden arrivar a fer i l'espectacle i ambició que hi ha al carregar un gran castell i mé encara si és el primer d'aquestes característiques que s'ha fet en l'historia.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres