Primeres paraules en català...Pau Casals
Aquest és un fet històric!
Com penjar vídeos a internet
Harold Bloom Nova York: la literatura catalana- histocat.cat
<object width="425" height="350"><param name="movie" value="https://www.youtube.com/v/D_BwQ9Gxm9o"></param><param name="wmode" value="transparent"></param><embed src="https://www.youtube.com/v/D_BwQ9Gxm9o" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" width="425" height="350"></embed></object>
Catalunya, not'adormis
perquè quan despertaràs
potser t'adonis
que aquells teus bells somnis
mai aconseguiràs.
Jo sóc català i voldria
a aquell preguntar
que si podia impediria
la nostra llengua parlar.
Aquell que diu i no enganya
i no es cansa de repetir
que Catalunya és Espanya
posant-hi fort la banya i que sempre serà així.
A aquell jo li diria
que contra la seva voluntat
arribés el dia
en que algú el privaria
de la llengua que ha mamat.
L' enemic el tenim a casa
com redimonis s'hi ha ficat?
és tota una amenaça
d'una punxeguda espasa
penjada sobre el cap.
Ja els nostres passats digueren
que podria succeïr:
de fora ens vingueren
i de casa ens tragueren"
mai hàgim de patir.
El rei Felip cinquè
aquell de l'onze de setembre
mai va poder
amb tot el seu saber
anul·lar-nos per sempre!
No sóm superiors,
ni tampoc dèbils doncelles
del poble dels nostres amors;
volem esser-ne amos i senyors
i lliures com les estrelles.
No som de pedra ni de fang
ho podeu ben creure,
vermella és la nostra sang
però ja pots anar xiulant
si la burra no vol beure.
Amb un català que no defalli
en la seva llengua a defensar
que animós treballi,
content canti, i balli
CATALUNYA NO MORIRÀ!
VISCA CATALUNYA!!
Si ets bon català fes-la circular
sino, fes el que et sembli castellà !!!!!
Joan Brossa, la seva biografia...
Joan Brossa va néixer el 19 de gener de 1919 al carrer Wagner del barri de Sant Gervasi de Barcelona, on el seu pare feia de gravador. Als disset anys es va haver d'integrar a l'exèrcit republicà i serveix en el front de Lleida. Allí escriu els primers treballs adreçats als companys d'armes, a mig camí de la crònica i de l'apologia. En tornar a Barcelona fa les primeres incursions literàries. Treballa esporàdicament com a gravador i sobreviu com a venedor de llibres prohibits. Entra en contacte amb alguns dels artistes més significatius de l'avantguarda catalana: J.V. Foix i Joan Miró. Gràcies a J.V. Foix s'interessa per l'aspecte formal dels textos, pel sonet i les estrofes clàssiques.
En els anys quaranta, coneix Arnau Puig, Joan Ponç i Antoni Tàpies, amb els quals col.labora en l'edició de l'únic número de la revista Algol, considerada la primera revista -després de la guerra civil espanyola- realment avantguardista. Brossa hi col.labora en una actitud poètica pròxima al surrealisme. Més tard, el 1948 funden Dau al Set, que fins al 1951 compta amb els artistes Modest Cuixart, Joan Ponç, Antoni Tàpies i Joan Josep Tharrats, que la dirigeix entre 1951 i 1956. Fins l'any 1970, en que l'editorial Ariel publica Poesia rasa, l'activitat artística de Joan Brossa és poc coneguda. Publica els volums que apleguen l'obra en vers des del 1970 amb els volums de Poesia escènica, el 1974. La fi de la Dictadura i el reconeixement per part dels escriptors més joves del moment són alguns dels fets que contribueixen a una major difusió de l'obra i la personalitat de Brossa. La seva prolífica producció el va convertir en un dels escriptors catalans amb més obra pròpia. A part de més d'un centenar de títols també cal sumar nombroses poesies escèniques, escultures i il.lustracions de cartells. Algunes obres seves, però, encara resten inèdites. Amb Poesia rasa (1970) aplega 17 llibres escrits entre 1943 i 1959, Poemes de seny i cabell (1977) recull vuit llibres escrits entre 1957 i 1963. Rua de llibres (1980) recopila set llibres escrits entre 1964 i 1970, i Ball de sang (1982) inclou vuit llibres escrits entre 1941 i 1954, molts dels quals no havia estat possible d'incorporar-los en els volums anteriors per raons polítiques. Posteriorment, Joan Brossa va anar publicant la seva obra en diverses editorials com: La Magrana, Proa, Barcanova, Els llibres del Mall, Edicions 62, Empúries i Tres i Quatre, entre d'altres. També ha contribuït al coneixement de Brossa la seva activitat com a il.lustrador. A més a més també ha intervingut en projectes musicals i cinematogràfics. Brossa no ha tingut cap altra professió que la pràctica de l'art, sobretot de la poesia (escrita, visual o escènica). Es tracta d'un artista dedicat exclusivament a la seva tasca de creació poètica. Sempre en llengua catalana, literàriament ha fet bandera del seu menestralisme, amb una postura radicalment marginal. Entre els seus referents destaquen noms com: Wagner, Frègoli, Salvat-Papasseit, Rimbaud i sobretot Foix. Ell mateix es va autodefinir com a "neosurrealista", un artista que combina l'abstracció amb la realitat. Brossa nega la discursivitat lògica i juga amb les paraules i amb les associacions fòniques. El centre cabdal de la seva poesia és el mot, i a l'entorn d'aquest element s'organitza el poema. Brossa, però, utilitza els mots pel que tenen d'objectes en ells mateixos i per les seves possibilitats de representació visual. D'altra banda, el llenguatge col.loquial també li és un bon instrument per provocar efectes inesperats quan el descontextualitza. En d'altres casos el poema consisteix en la juxtaposició de frases i estrofes aparentment inconnexes per un procediment de base surrealista. Brossa transforma la realitat amb la màgia i amb una militància política que, de fet, no és res més que el reflex d'una realitat socio-política que cerca la llibertat. 
Proper poeta del mes
El proper dia 15 de febrer... Joan Brossa!
TEMPS
Torna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis
i el ping-pong.
No. No.
Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
I me n'alegro.
J. Vinyoli
Aquest poema l’he escollit perquè parla del pas del temps i amb més raó ara quan em dono compte altra vegada que un any més ha passat. Ahir vaig fer el meu dissetè aniversari. Cada data important ens fa reflexionar. El pas del temps s’esmunyeix a través dels dotze mesos del calendari. Tinc la sensació que el temps passa molt ràpid. Però, què és el temps? És una paraula abstracta, que serveix per mesurar els moments. Per a mi el temps també és una forma de donar-nos compte que el meravellós temps s’ha esmunyit i que no tornarà mai més. El temps que he viscut jo no el sap ningú perquè al ser subjectiu, pot ser que uns segons es facin eterns o que unes setmanes de vacances s’esmunyeixin com l’aigua de la pica quan la destapes. Finalment em quedo pensatiu... i descobreixo que, si n fos pel temps que ha passat, les coses no serien com són ara, i en el fons , me’n alegro de que hagi passat el temps, perquè és senyal de que encara estic viu.
Proposta de debat: Els anys que viu una persona es poden mesurar amb el temps que ha estat feliç?
EL POETA ADOLESCENT
Diré el contorn dels arbres i muntanyes,
la solitud, els somnis, el destí;
allò que és trànsit vers una altra vida,
la llum entre dos clars, vull retenir.
Com una rel desfent-se de la terra
cap a la llum d'inaccessibles astres,
així m'arrenca com el torb insomne
l'amor i em lliura a un altre.
Joan Vinyoli
Comentari:
He escollit aquest poema perquè en una part molts adolescents, com ara jo ens hi podem sentir reflexats. Potser no tothom però alguns dels meus companys potser sí. També perquè quan parla sobre els arbres i muntanyes es refereix a la natura, que és la part més bonica de la vida, però per aconseguir aquestes fites s’han de passar camins diversos. Potser aquest camins de vegades es fan massa estrets, és a dir que a la vida hi han moments de recorregut més complicat, que te l’imaginaves potser d’una altra manera abans d’abançar-hi, però com que som i contribuïm a la societat determinista, solament ens queda un destí que ja ha estat premeditat anteriorment, escollit per ningú, però que és l’únic i a més l’hem de superar per arribar a l’objectis proposats, les muntanyes.
A més m’agrada molt la interpretació que se’n pot fer d’aquest poema. Per exemple, les arrels és el que n’ha quedat dels camins recorreguts fins al moment d’ara en la vida. La llum és la direcció que ens guia pel bon camí, ja que en l’adolescència, potser estem una mica perduts, badant pel bosc espès i camins desconeguts, sense saber cap a quina direcció són les muntanyes. Finalment els inaccessibles astres podríem interpretar-los com les aspiracions que tenim d’arribar algun dia a ser algú important, però que només ho aconseguiran els més perfeccionistes en el seu treball diari i constant. Les màximes aspiracions que mai es faran realitat són els astres inaccessibles.
Salut i Llibertat!
http://joanvinyoli.udl.es/poemes/poema2.htm
Us desitjo un molt BON NADAL per a tots els carrucaires!
Joan Vinyoli, Tot un món
Sol, i de dol
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella,
—Per quin cel mort—, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.
(Del llibre On he deixat les claus.... Barcelona: Quaderns Crema, 1988)
ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR
A Joana Givanel
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques d'una mata,
El casalot del pirata
És un ampli gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina
—O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.
(Del llibre És quan dormo que hi veig clar. Barcelona: Fundació J.V.Foix-Edicions 62, 2004, p. 47 i 49)
Comentari: Aquest poema l’he triat perquè trobo interessant que parli en metàfores. Aquí cadascú es pot imaginar una situació diferent. És la pluralitat que li dóna el doble sentit al poema. Per tant el poeta juga amb les paraules. A més a més fa algunes rimes que queden bé com per exemple a la primera estrofa els mots “Gepic-antic-garric-dic” , també “era-masovera-bandera-sequera”.Tanmateix en aquest poema també relata les il·lusions dels somnis, quan diu “és quan dormo que hi veig clar”. Quan algú ens parla dels seus somnis, es taca d’una part molt íntima del seu interior. Aquest poema també el pots relacionar amb temes sobre la identitat d’una nació.
ODA A ESPANYA
Escolta, Espanya, – la veu d'un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m'ha donat
la terra aspra:
en'questa llengua – pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.
T'han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d'ara – i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d'honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l'atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.
On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva't, oh!, salva't – de tant de mal;
que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre en els teus fills?
Adéu, Espanya!
1898 Joan Maragall
Amb i per la llengua
"Per a molts de nosaltres, partidaris de l'ús integral i exclusiu del català, adversaris del bilingüísme en tant que aquest suposa el reconeixement de l'existència d'una llengua oficial amb la qual cal alternar i no una simple llentua exterior, útil per a l'expansió comercial, el català no és una llengua més bella, ni més dolça, ni més aspra, ni més expressiva, ni més pintoresca, ni més antiga que les altres llengües de la llatinitat. I si té cap d'aquestes virtuts o d'aquestes imperfeccions no ho hem fet valer per a legitimar la nostra intransigència. El nostre deler pel recobrament total de llur llengua pels catalans és fisiològic. En reclamem l'ús com un presoner el de les mans o dels peus endogalats, perquè ella i només ella representa íntegrament la nostra llibertat. No ignorem que milers de catalans que cobreixen llur indigència patriòtica amb himnes i banderetes barrades o tricolors refusen de col•laborar a l'obra del recobrament lingüístic. Llur frase, però, no tardarà a ésser proclamada. [...]
Qui dintre Catalunya protegeix la premsa no catalana o qui dins les corporacions, ateneus, sindicats, etc., no defensa fins a la més ardida intransigència l'ús integral del català, manca a un deure elemental i traeix els destins de Catalunya."
J.V. Foix
Biografia d'en J.V. Foix
J. V. Foix va nèixer a Sarrià el 1893 i va morir el 1987 al mateix poble convertit en barri de la ciutat de Barcelona. Provinent de família de pastissers, continuà el negoci familiar amb què el seu pare s'establí a Sarrià. Féu el batxillerat i començà estudis de Dret, carrera que mai no acabà. El 1917 s'incorpora a "La Revista2 i l'any següent el trobem dirigint la revista "Trossos". Col·laborà en diverses revistes, entre les quals destaquem "Terramar", "Monitor", "L'Amic de les Arts" i "Revista de Poesia". Fou redactor de "Quaderns de Poesia", director de "Revista de Catalunya" i de la plana literària diària de "La Publicitat". El 1933 representà el PEN Club Català al Congrés de Dubrovnik (Croàcia). Després de la Guerra Civil col·laborà a "Ariel", "Dau al Set", "Poesia" i "Serra d'Or". L'obra assagística de Foix comprèn Revolució catalanista (1934), en col·laboració amb Josep Carbonell, i els reculls d'articles Els lloms transparents (1969) i Mots i maons o A cascú el seu (1971), aquest darrer exclusivament sobre temes d'arquitectura, resten esparsos molts treballs publicats en diaris i revistes. És autor d'un dietari de memòries personals, una mostra del qual fou publicada amb el títol de Catalans de 1918 (1965). Estretament lligat al món de les arts plàstiques, presentà les primeres exposicions de Miró i Dalí i publicà, junt amb Joan Ponç, el volum La pell de la pell (1970). L'obra poètica de Foix comprèn, a banda de títols marginals com Còpia d'una lletra tramesa a Na Madrona Puignau, de Palau ça Verdera (1951), Allò que no diu "La Vanguardia" (1970) i Els amants (1973), sis volums de proses poètiques: Gertrudis (1977), Krtu (1931), Del "Diari 1918" (1956), L'estrella d'en Perris (1963), Darrer comunicat (1970) i Tocant a mà... (1972), que pertanyen a un cicle unitari, i sis llibres en vers: Sol, i de dol (1947), Les irreals omegues (1948), On he deixat les claus... (1953), Onze Nadals i un Cap d'Any (1960) i Desa aquests llibres al calaix d'abaix (1964) i, el 1985 publica el seu darrer llibre, Cròniques de l'ultrason. Ha rebut diversos premis, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1973; el 1984 fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i el govern espanyol li atorgà el Premio de las Letras Españolas.
La pell de brau
" Diversos són els homes i diverses les parles,
i han convingut molts noms a un sol amor.
La vella i fràgil plata esdevé tarda
parada en la claror damunt els camps.
La terra, amb paranys de mil fines orelles,
ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.
Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,
des de les oliveres,
l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:
Diverses són les parles i diversos els homes, i convindran molts noms a un sol amor.
(...)
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d’alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."
(...)
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat. "
Salvador Espriu
Aquest poema es titula la pell de brau segurament perquè el brau és admirat per tothom, per aquest mateix fet acaba morint a la plaça. Per tant tracta de dir-nos que la mateixa admiració causada cap a tu et pot ferir o fer desaparèixer.
“Diverses són les parles i diversos els homes, i convindran molts noms a un sol amor.” Aquesta frase l’autor la remarca varies vegades, segurament per donar-li una especial importància. Estic molt d’acord en que un defecte en la societat que vivim és que encara que sigui una persona que parli un idioma diferent, són moltes les masses que li van al darrere per interessos encara que sigui pagant l’alt preu de la llibertat o fins i tot la vida per a satisfer a un sol amor, a una sola persona que creuen que val la pena morir per aquesta. No és així companys?... per tant intentem-la canviar entre tots i si hi poses tu el teu granet de sorra contribueixes a millorar-la: sigues tu mateix el teu propi referent.
El poema intenta fer una comparació entre la terra i la llibertat. Aquesta, tan difícil d’aconseguir, tantes morts que han lluitat per la llibertat, quan diu “no podrem mai ser
si no som lliures.” I a continuació remarca el tema de la mort: “que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol”. M’ha semblat molt adequada aquesta frase, un dels motius pels quals he escollit aquest poema. A més a més si t’hi pares a reflexionar, avui en dia encara moren molts homes per un home sol. Les guerres com la de l’Irak, Orient Pròxim, Àfrica... No em sembla just que s’hagi de arribar aquests extrems per aconseguir la llibertat o una altra fita semblant. Cadascú té un trosset de la llibertat de tothom, però si algú imposa la seva llibertat es a costa d’un preu molt alt per treure la llibertat als altres. El poema arriba a la conclusió que Sepharad ha de viure eternament per trobar l’ordre la pau en el treball, en la difícil merescuda llibertat.
Som realment lliures?...
Assaig de cántic en el temple, de El caminant y el mur
(Del llibre El caminant i el mur. Barcelona: Óssa Menor, 1954)
" Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria "
Salvador Espriu
Comentari:
He escollit aquest poema perquè quan l’he vist m’ha recordat a les classes de català, que tan m’agradaven, de fa uns anys ja que me’l vaig aprendre de memòria i el vaig recitar davant de la classe. Es a dir que ja feia molt de temps que aquest poema estava predestinat a ser comentat per mi en aquesta especial ocasió.Primerament aquest poema parla sobre que el lloc on viu no li agrada, com si estigués vivint en un lloc que no li correspon. Després manifesta el desig de marxar-ne ben lluny, en un altre indret on tot és perfecte, o si més no, és millor. A continuació expressa que és just i ha de seguir el seu curs natural quan diu, "Com l’ocell que deixa el niu, així l'home que se'n va del seu indret". És a dir que si ha de emigrar, per què no fer-ho? Més endavant dona a entendre que un cop hagi marxat de la seva antiga terra injusta, es sentiria ridícul d’haver viscut en aquesta. I per tant satisfet d’haver-la deixat. Tot això ho imagina perquè torna a la realitat i manifesta que morirà en la seva terra natal perquè és el que es mereix, quan diu “sóc també molt covard i salvatge”. Però malgrat tot, finalment diu que encara que la seva terra sigui molt despreciada, en el fons se la estima i romandra en ella fins a la fi dels temps.Aquesta visió de Espriu es podria identificar en l’Espanya després de la guerra civil ja que qualsevol país després d’una guerra queda destrossat, la visió de la terra d’esperança i d’il·lusió per emigrar podria ser cap a països d’Amèrica, ja que la gent que s’ho podia permetre ho va fer, però molta altra va romandre a la “covarda, vella, tan salvatge terra”. Espriu va viure en temps de guerra, aquest fet podria ser rellevant a l’hora de comentar aquest poema.
Biografia Salvador Espriu
Va néixer a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare feia de notari, el 10 de juliol de 1913. Van anar a viure el 1915 a Barcelona, però passaven algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat especial per al poeta ja que li dedica un repertori de poemes on en comptes de dir Arenys, diu Sinera, que és Arenys al revés.
Molt aviat va sentir la vocació literària. El seu primer llibre, Israel, el va escriure en castellà, el va publicar el 1929, quan només tenia setze anys. El 1930 Salvador Espriu estudia Dret i Història Antiga a la Universitat de Barcelona. El 1931 publica El doctor Rip i Laia.
El 1933 fa un viatge amb un grup de professors i estudiants a l'Orient, en un creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre altres llocs, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais geogràfics que tindran un paper important en l'obra que més tard farà. Espriu viu l’època d’abans de la guerra civil espanyola.
Publica Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935) amb una prosa que consolida el seu do de narrador situada entre la sàtira esperpèntica i el lirisme. El 1935 es llicencia en Dret i el 1936 ho fa en Història Antiga. La guerra civil espanyola li tallà la llicenciatura de Llengües Clàssiques quan el mobilitzen amb destinació a la columna Macià-Companys, a la secció d'Arxius de l'Auditoria de Guerra on va estar fins el 1939.
Un cop acabada la guerra, treballa com a advocat en una notaria. Aleshores, amb les llibertats catalanes abolides de manera absoluta, és quan Salvador Espriu viu el que més tard es coneixerà per l'exili interior. Malgrat continuar la seva feina d'advocat, Espriu mai no abandona el conreu literari. D'aquesta etapa sorgeixen obres de teatre com Primera història d'Esther (editada el 1948 i estrenada el 1957) o els llibres de poemes Les cançons d'Ariadna (1949), Les Hores i Mr. Death (1952), El caminant i el mur (1954), i Final del laberint (1955). Ja a la dècada dels seixanta i dels setanta, l'obra d'Espriu, i ell mateix, es converteixen en símbol de la literatura catalana (La pell de brau, 1960).
Les musicacions que fa el cantautor Raimon d'alguns dels seus poemes contribueixen de manera notable a la popularització, així com les diverses representacions que es fan de les seves obres teatrals com Ronda de mort a Sinera (1966), muntatge fet per Ricard Salvat sobre textos del poeta, o Una altra Fedra, si us plau (1978). El 1980 es publica el primer volum de l'Obra Poètica Completa traduïda al castellà a cura d'Andrés Sánchez Robayna i Ramon Pinyol.
El seu nom està sovint en les propostes per al premi Nobel que haurien hagut d'arribar a l'Acadèmia Sueca en una situació normalitzada. És distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972) i rep la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982). És nomenat doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Per la seva actitud cívica, l'any 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi. És membre i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Durant els darrers anys de la seva vida, Espriu es dedica a corregir i revisar la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat.
Aquesta pulcritud afegida al valor de la seva obra el converteix en un model de l’últim quart de segle. La construcció de la seva mitologia geogràfica té com a claus principals: Lavínia (Barcelona); Sinera (Arenys); Konilòsia (terra de conills-Espanya); Alfaranja (Catalunya) o Sepharad (península ibèrica). El 22 de febrer de 1985 va morir a Barcelona i és enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, la seva estimada Sinera.
Que en pau descanci.
L'àmbit de tots els àmbits
L' àmbit de tots els àmbits (1980)
Primera part. Poema número 7
Compartirem misteris i desigs
d'arrel molt noble i secreta en l'espai
de temps que algú permetra que visquem.
Compartirem projectes i neguits,
plaers i dols,
amb dignitat extrema,
l'aigua i la set, l'amor i el desamor.
Tot això junt, i més, ha de donar-nos
l'aplom secret, la claredat volguda.
Miquel Martí i Pol
He triat aquest poema perquè representa la realitat de poder compartir la vida amb un company/a, persona ddurant un llarg temps. De fet en Miquel Martí i Pol el dedica: "A la Dolors ara que fa vint-i-cinc anys que compartim el pa i la sal".
També perquè a mi m'agradaria haver compartit aquesta relació de joia amb la parella.
El fet d'acompanyar a la teva parella al llarg de tota la vida és molt bonic, després de passar dificultats junts, després de compartir el pa i la sal o fins i tot haver estat enamorats, en fa d'aquest poema una obra d'art, resumint les parts més tendres de l'existència i revelant el perquè de la unió i el vincle entre tots dos. Però depèn de com te'l prenguis quan el llegeixes, pots identificar-hi, després d'haver-lo rellegit moltes vegades, com si pogués estar encarat cap a un grup d'amics molt unit que s'ha consolidat amb el pas dels anys. Hi podríem arribar a creure i tot a que es refereix a un grup, aquesta idea s'esgarra quan busquem informació sobre el poema i diu que l'autor li va dedicar a la seva dona. Aquesta podria estar molt i molt contenta després d'una dedicatòria com aquesta. Ja m'agradaria a mi dedicar-li algun dia un poema com aquest i fet per mi, a la persona que més estimo en aquest món... És clar que per a fer poemes amb aquesta precisió de vocabulari extens i tan ben formulats els versos s'ha de tenir una gran qualitat a més a més de un do de Déu. A mi també m'agradaria dominar algun dia el llenguatge de tal manera per jugar a compondre poesies tan fabuloses, que fins i tot facin somiar al que les llegeixin sobre les teves cabòries, i en acabar se sentin nets, lliures i feliços com un nen amb sabates noves.
Gràcies... però espero comentaris vostres
Poeta del mes: Miquel Martí i Pol
Nadala
Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l'Infant
i els tres Reis i l'estrella.
Hem obert innombrables camins,
tots d'adreça a la Cova,
amb corrues de vells pelegrins
-tots nosaltres- atents a l'auster caminar de la prova.
I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l'Infant i els tres Reis i l'estrella.
I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l'Infant i de tots en la nit de gran meravella.
Miquel Martí i Pol
Com a comentari personal d'aquest poema en dic varies coses: Primerament que l'he escollit perquè el Nadal és una data molt significativa de la nostra cultura, jo sempre tinc en compte quan queda per Nadal; són unes dates màgiques, sense cap mena de dubte, però que estan canviant. L'autor descriu el Nadal en aquest poema de forma tradicional, amb l'Infant, els bous, Els Reis, l'estrella, però tot això ha estat manipulat en el pas del temps i s'està acabant de transformar en unes dates de consumisme pur. Com a protesta, proposo aquest poema com a lema per a reivindicar tot un moviment a partir del qual es pot arribar a l'essència de l'esperit nadalenc tradicional. Per recuperar el seu origen torna a llegir-te el poema i imaginat com podria ser de bonic el Nadal tradicional com descriu M.M.P.
És clar que tot bon poeta ha de tenir del Nadal algun bon poema, o no. Però en aquest cas Miquel Martí i Pol va voler expressar com n'és de meravellós el Nadal, cantant, emprant les tradicions, seguint un ideal de bon minyó per a que els Reis et portin algun detall o altre... és clar que hi ha el gran dilema aquí, just en aquest punt dels regals, del consumisme, perquè per altre banda a tothom li fa il·lusió rebre algun detallet. Però en excés els nens es tornen egoistes, sobrepossessius, ... Estic rotundament a favor de la manera que descriu l'autor de com és el Nadal.
Potser quan Miquel Martí i Pol va escriure aquests versos pensava d'una manera semblant a la meva. Defensant el tradicional i l'antic. Segurament descriu la seva il·lusió dels seus Nadals de quan ell era petit; quan ho veus tot màgic, tot és joia, clamor, goig, amor, ... Possiblement es fa més facil, quan ho recordes, perquè ho has viscut, plasmar-ho al paper en forma de poema, sobretot si tens una gran habilitat, qualitat, dó, esma i estil en aquest àmbit literari.
Aquests versos els va escriure en dates nadalenques evidentment inspirat en el Nadal, de ben segur que li van sortir del cor, de la part més profunda de l'ànima que el va inspirar, juntament amb la part tradicional.
Així doncs us convido a celebrar de la manera més tradicional el Nadal. Jo sóc una persona que aquest aspectes els té molt en compte a la vida diària, encara que us sembli irrellevant, vosaltres mateixos. Tú tries! Vols deixar-te endur per la massa insensible de la societat?
Gràcies Miquel Martí i Pol per aquest poema tradicionalista nadalenc! Al cap dels anys, la societat t'asseguro que tu agrairia...si fossis encara per Roda...