Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, Em veig sovint per fosques solituds, En prats ignots i munts de llicorella I gorgs pregons que m'aturen, astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella, —Per quin cel mort—, o pasturatges muts, Deleges foll? Vers quina meravella D'astre ignorat m'adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M'és present el paisatge De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany: Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge On ja vaguí, i, de Déu, el parany Per heure'm tot. O del diable engany.
(Del llibre On he deixat les claus.... Barcelona: Quaderns Crema, 1988)
Comentari:Aquest poema l’he triat perquè trobo interessant que parli sobre coses infinites, reals però no físiques, coses que tots i totes ho tenim en ment però ningú sap especificar com és. Aspectes que al llarg del temps s’han mitificat bastant com el Sol, la terra, Déu, el diable i la eternitat.La contradicció que hi ha just començar li dóna un aire fantàstic perquè és el Sol, seria com la brillantor, la claredat, la veritat i la vida; que contrasta amb el dol, que es dóna quan algú ha deixat la vida i s’entafora en algun d’aquells nínxols superpoblats. El més interessant és que les persones hem assolit creences en temps anteriors que ningú sap ben bé d’on han sortit ni amb quina credibilitat. Però encara és més interessant que s’obre el debat de si ha d’anar al cel amb Déu si ha fet el bé,o a l’ infern amb el diable si ha fet el mal.Molta gent segurament pensarà que això és injust. Però desdel moment en que naixem estem presestinats, crec jo, a un futur segons actuïs o facis el bé o el mal que et portarà a unes circumstàncies. Dins d’aquestes circumstàncies moriràs, però almenys ho faràs amb la dignitat de que hauràs intentat ser feliç.Aquest tema m’apassiona i m’agradaria obrir-ne un gran debat, és a dir que , us convido a que comenteu les vostres opinions al respecte. Gràcies i visca la literatura!
0 comentarios