Vinyoli

TEMPS

Torna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
                    amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis
                              i el ping-pong.
                                                     No. No.
Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
                     I me n'alegro.

J. Vinyoli

Aquest poema l’he escollit perquè parla del pas del temps i amb més raó ara quan em dono compte altra vegada que un any més ha passat. Ahir vaig fer el meu dissetè aniversari. Cada data important ens fa reflexionar. El pas del temps s’esmunyeix a través dels dotze mesos del calendari. Tinc la sensació que el temps passa molt ràpid. Però, què és el temps? És una paraula abstracta, que serveix per mesurar els moments. Per a mi el temps també és una forma de donar-nos compte que el meravellós temps s’ha esmunyit i que no tornarà mai més. El temps que he viscut jo no el sap ningú perquè al ser subjectiu, pot ser que uns segons es facin eterns o que unes setmanes de vacances s’esmunyeixin com l’aigua de la pica quan la destapes. Finalment em quedo pensatiu... i descobreixo que, si n fos pel temps que ha passat, les coses no serien com són ara, i en el fons , me’n alegro de que hagi passat el temps, perquè és senyal de que encara estic viu.

Proposta de debat: Els anys que viu una persona es poden mesurar amb el temps que ha estat feliç?

 

 

EL POETA ADOLESCENT

Diré el contorn dels arbres i muntanyes,
la solitud, els somnis, el destí;
allò que és trànsit vers una altra vida,
la llum entre dos clars, vull retenir.

Com una rel desfent-se de la terra
cap a la llum d'inaccessibles astres,
així m'arrenca com el torb insomne
l'amor i em lliura a un altre.

 

Joan Vinyoli

 

Comentari:

He escollit aquest poema perquè en una part molts adolescents, com ara jo ens hi podem sentir reflexats. Potser no tothom però alguns dels meus companys potser sí. També perquè quan parla sobre els arbres i muntanyes es refereix a la natura, que és la part més bonica de la vida, però per aconseguir aquestes fites s’han de passar camins diversos. Potser aquest camins de vegades es fan massa estrets, és a dir que a la vida hi han moments de recorregut més complicat, que te l’imaginaves potser d’una altra manera abans d’abançar-hi, però com que som i contribuïm a la societat determinista, solament ens queda un destí que ja ha estat premeditat anteriorment, escollit per ningú, però que és l’únic i a més l’hem de superar per arribar a l’objectis proposats, les muntanyes.

A més m’agrada molt la interpretació que se’n pot fer d’aquest poema. Per exemple, les arrels és el que n’ha quedat dels camins recorreguts fins al moment d’ara en la vida. La llum és la direcció que ens guia pel bon camí, ja que en l’adolescència, potser estem una mica perduts, badant pel bosc espès i camins desconeguts, sense saber cap a quina direcció són les muntanyes. Finalment els inaccessibles astres podríem interpretar-los com les aspiracions que tenim d’arribar algun dia a ser algú important, però que només ho aconseguiran els més perfeccionistes en el seu treball diari i constant. Les màximes aspiracions que mai es faran realitat són els astres inaccessibles.

 

Salut i Llibertat!

 

http://joanvinyoli.udl.es/poemes/poema2.htm